El dream team de les idees

noretallades

Toni Mollà

El Govern sap el que fa, i aviat començarem a créixer». Aquest va ser tot el diagnòstic -amb anàlisi de prospectiva inclòs- que va fer Mariano Rajoy a propòsit de l’atur que assenyalava l’última enquesta de població activa. Més enllà de la fe que exigeix la sentència oracular de Rajoy, els governs solen legitimar les seves polítiques en informes acadèmics i dictàmens d’experts que, al seu torn, fan caixa gràcies a aquesta literatura justificatòria.

La política d’austeritat que ens envaeix des de Berlín i Brussel·les apel·lava, per exemple, a un paper de dos economistes de Harvard, Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff, en què identificaven un punt crític del 90% per al deute públic, que una vegada superat provocava la caiguda en picat del creixement econòmic. Però un doctorand de 28 anys, Thomas Herndon, va constatar que els comptes de Reinhart i Rogoff partien de grans errors, cosa que crea dubtes sobre la seva proposta i posa de cap per avall les polítiques corresponents. Una característica de la crisi actual és, sens dubte, la falta d’una valoració compartida per les elits intel·lectuals i polítiques sobre les conseqüències que comporten fenòmens com la globalització, les relacions promíscues entre el món dels diners i el poder polític i, finalment, els canvis socials i culturals generats per la societat digital. Les novetats són, a més, més ràpides que la nostra capacitat comprensiva, cosa que subratlla una certa orfandat intel·lectual i un escepticisme generalitzat.

La desaparició de Margaret Thatcher ha tornat als mitjans de comunicació la maternitat de les polítiques que avui envaeixen Europa, nascudes a principis dels anys 80 del segle passat a l’eix atlàntic Thatcher-Ronald Reagan. La seva aposta per un Estat anorèxic va iniciar la primera onada de privatitzacions de sectors públics de l’economia (i els seus serveis), que, per art de l’atzar induït, passaven a mans d’amics, còmplices i altres fonts de finançament dels partits polítics i els seus dirigents.

La corrupció institucionalitzada no és més que una rutina intrínseca del darwinisme social que es practica des d’aleshores com a pensament únic. La crisi del 2008 -primer financera, després econòmica, ara també política i sociocultural- ha accelerat aquella contrareforma que tenia i té com a objectiu estratègic el desmantellament de l’Estat del benestar nascut del pacte entre liberals i socialdemòcrates després de la segona guerra mundial. Aquest desmantellament no persegueix, siguem clars, cap mena de millora per a la majoria social sinó l’aprimament fins a la inanició del sector públic -a través de noves privatitzacions i retallades- per poder ampliar la quota de negoci, principalment en infraestructures, energia, educació, sanitat, serveis socials i comunicació pública.

En aquest context de canvis a gran escala s’han de destacar lúcides aportacions que, a manera d’assaig coral, haurien de servir, segons el meu parer, per elaborar un diagnòstic compartit pels sectors en desacord amb el que ara hi ha; és a dir, amb el neoliberalisme hegemònic, també en el pla discursiu, gràcies al poder dels cercles intel·lectuals pròxims al Partit Republicà americà i els seus satèl·lits europeus. Penso, com a dream team alternatiu, en Paul Krugman, però també en John B. Foster, Manuel Castells, Ulrich Beck o Josep Fontana, per citar els més visibles. La diagnosi de mínims d’aquest dream team de les idees comparteix el rebuig de polítiques caduques com la desregulació, l’austeritat i la fiscalitat asimètrica. Paul Krugman, per exemple, identifica en el seu últim llibre aquestes iniciatives amb conseqüències perverses que provoquen nous problemes, com la caiguda de la demanda i les taxes d’ocupació i, per tant, de la recaptació pública i la disminució de la capacitat d’intervenció socioeconòmica de l’Estat.

Més enllà dels crits metafísics de la indignació, tan catàrtics com imprescindibles, no veig cap altra política possible que una visió neo­keynesiana a través de la inversió pública que estimuli l’estructura productiva, limiti el poder dels oligopolis -«la tendència a l’oligopoli és l’essència del sistema»- i controli les relacions perilloses de les elits amb els sectors bancari, polític i mediàtic, en primer lloc. Convindria que aquest diagnòstic més o menys difús, però comú, impulsés una mobilització d’ampli espectre i servís de base per a una alternativa política tan polifònica i plural com es vulgui. Pot ser que el nostre model europeu d’Estat del benestar (i la cohesió social i la confiança institucional que comportava) estigui ja molt a prop del seu punt de no retorn. Que el narcisisme de la petita diferència -tan propi de les elits intel·lectuals i polítiques- no ens faci traïdors, amb permís de Sigmund Freud i Lluís Llach.

(El Periódico, 22 de maig 2013)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER